EDUCAR AMB TRES Cs (CAPACITATS, COMPETÈNCIES I COR)
El passat dimecres 19 de febrer, Mar Romera, llicenciada en pedagogia i en psicopedagogia i, actualment presidenta de l’associació Francesco Tonucci i assessora pedagògica en el col·legi Santa Cristina de Granada, ens va complaure a gran part de l’alumnat i del professorat de FLORIDA UNIVERSITÀRIA amb una magistral ponència, fruit d’una proposta que l’Escola de Mestres d’ AKOE, va fer a la Unitat d’Educació d’ aquest centre.
Aquell mateix dia i, just uns minuts abans que comencés la conferència, jo mateixa vaig rebre també una altra proposta: la de fer una xicoteta ressenya del que anaven a suposar les pròximes dues hores de la mà de la nostra convidada. A aquella proposta no em vaig poder negar, ja que la persona que m’ho va demanar vas ser el meu professor de Formació Literària, Francesc Rodrigo, qui pocs minuts després, realitzaria una entranyable presentació de la granadina.
Al poc temps de començar la xarrada, vaig a adonar-me de com complexa anava a ser la tasca encomanada, doncs, no sabia quines paraules utilitzar per expressar de quina manera tan profunda, com un precís cisell, m’anaven a calar les paraules de Mar, i no sols en la vida professional dels allí presents, sinó també, en la personal. Cal recordar en aquest punt algunes frases que, per la seua evident força, van quedar gravades en la nostra memòria:
“La qualitat de la teua vida depèn de la qualitat dels teus pensaments, no dubtes que solament tu ets el responsable”
“No pot haver-hi felicitat si les coses que fem són diferents d’aquelles en les quals creiem”.
He de reconèixer, a més, que des d’un primer moment, ens va captivar amb la seua defensa de l’ofici de mestre en afirmar rotundament que “la professió de mestre o mestra, no solament és una de les més boniques del món, sinó que, a més, és la més important, ja que, de tots i totes nosaltres dependrà que la vida de molts xiquets i xiquetes siga d’una manera o siga d’una altra”.
Llàstima que haguera d’interrompre aquesta primera intervenció, per a donar pas, ella mateixa, a una notícia d’última hora que ens va deixar a totes i tots perplexos: “Piaget havia mort”. Un estrepitós silenci i una bipolaritat fantasmal es van ensenyorir per complet de tota la sala. A partir d’aquest moment, i fruit de la seua magistral ironia, ja no se sap si les coses anaven a ser amb regleta o sense regleta (i, els qui allí van estar saben perfectament del que parle).
Però, amb una extraordinària habilitat comunicativa i un excel·lent sentit de l’ humor, Mar Romera va saber traure’ns d’aquella situació de tràngol, parlant-nos, com si no vingués sola, d’ alguns d’eixos “zagales” que de tant en tant li solen dir: “Senyo, tu ves i dis-los…”, com és el cas de Carlitos, aquell xiquet a qui la seua “senyo” li va tallar les ales per a volar en llibertat o, el cas d’aquell altre xiquet malalt de diabetis que no va poder deixar de menjar sucre d’amagat de la seua mare fins que, va conèixer a Gandhi, i aquest li va demanar que deixara de fer-ho, però no sense abans haver après a voler-ho.
En poc més de dues hores, la conferenciant ens va explicar i ens va advertir de la importància d’aprendre a ser feliços, de treballar les nostres ments, de perseguir una meta, de respectar el temps propi i de saber que -per a ser un bon mestre o una bona mestra- és fonamental aprendre a mirar el món amb ulls de xiquets i a assaborir cada moment d’escola com si fóra l’últim.
“Quina bona sort poder compartir una estona d’un matí qualsevol amb Mar Romera”, -vaig pensar-. Bé, bona sort o mala sort, mai se sap, perquè la veritat és que, si fins al moment d’entrar en aquella sala sempre em vaig atrevir a contestar a la pregunta de quants anys tinc, a partir d’aqueix moment vaig tenir la certesa que mai més m’atreviria a fer-ho i, els qui allí van estar saben perfectament del què parle. Els qui no van estar, (ostres tu, quina pena!) mai sabran el que es van perdre!
Xusa Prósper. 2n A Grau d’Educació Infantil
