Jeroni Méndez, professor de la Unitat d’Educació, ha contactat amb Marc Prensky per a plantejar-li algunes preguntes sobre l’ensenyament col·laboratiu i les noves tecnologies.
Marc Prensky, qui va encunyar els termes “nadius digitals” i “immigrants digitals”, és professor i escriptor. Màster de Yale, Middlebury i Harvard Business School, ha ensenyat durant anys en tots els nivells, des de l’escola primària fins a la universitat. És autor de llibres com Enseñar a nativos digitales,i el seu focus d’interés s’ha centrat en innovar en el procés d’aprenentatge, combinant la motivació procedent de la passió de l’alumnat, la tecnologia i els videojocs (de fet, és fundador de Games2train i Spree Learning, una companyia d’e-learning i una empresa de jocs educatius en línia). 
A continuació, podeu llegir la traducció de l’entrevista:
¿Podries comentar breument la importància de l’aprenentatge col·laboratiu o co-associatiu?
L’aprenentatge co-associatiu o col·laboratiu (en anglés “Partnering”) és important tant per a l’alumnat com per al professorat, perquè reflecteix la manera en què el món funciona en el segle XXI: cooperació i col·laboració entre individus i grups, usant les noves tecnologies com a base subjacent.
Ja que tothom té coneixements diferents i distintes coses per a contribuir al procés d’ensenyament-aprenentatge (els professors/es proporcionen continguts, la capacitat de saber plantejar les preguntes adequades, dirigir o redirigir els dubtes, i l’habilitat d’avaluar la qualitat de les respostes; els i les estudiants disposen de coneixement tecnològic (competència digital) i entusiasme, la capacitat de buscar informació i materials, i l’habilitat de crear resultats d’aprenentatge en diferents mitjans) la combinació de treballar junts és el que permet a cadascú maximitzar les seues contribucions en aquest procés d’aprenentatge.
L’era de les jerarquies verticals en el treball i l’educació s’ha acabat (era solament bona per a aquells que estaven a dalt). En el món actual existeix un equilibri entre la verticalitat i l’horitzontalitat, la qual cosa és necessària per a produir bons resultats.
¿Quins creus que són els beneficis d’incorporar recursos per a la competència digital (TICs) en el procés d’aprenentatge?
Com un estudiant em va dir una vegada: “Tu (la generació vella) pensa en la tecnologia com a ferramentes. Nosaltres la pensem com a punt de partida en tot el que fem”. I és que hui en dia la tecnologia és tan bàsica en el procés d’aprenentatge com la lectura, i hauria de ser utilitzada en qualsevol àmbit educatiu (com la lectura).
¿Creus que encara hi ha professors/es que subestimen els anomenats “nadius digitals”? En quin sentit?
Molts professors/es encara tenen prejudicis sobre els estudiants basats en el que era important anteriorment en el seu món (el món dels professors). Però el món ha canviat radicalment.
Els i les alumnes actuals posseeixen algunes de les habilitats necessàries per al seu futur però, per descomptat, no és així en tots els casos —i nosaltres hem d’ensenyar-los. Ara bé, l’alumnat de hui en dia no té períodes d’atenció més curts que en el passat, per exemple (com molts docents es queixen), sinó que presenten un període d’atenció més curt solament cap a aquelles metodologies antigues d’ensenyar i de fer les coses.
És extremadament important que els adults i els docents separen el que era realment important en el seu passat i que encara val la pena transmetre als més joves (per exemple, els valors ètics) de les maneres com apreníem abans a fer les coses, és a dir, abans que les noves tecnologies s’inventaren i es difongueren. Si no, estaran carregant els seus estudiants amb tot tipus de coneixements desfasats i del que es consideraven, abans, habilitats essencials (per exemple, l’adquisició d’una bella cal·ligrafia, fer càlculs complexos de cap, etc.), la qual cosa hui en dia solament acapararia el temps que els xiquets/es necessiten per a aprendre els coneixements i les competències necessàries per al seu futur.
¿Per què penses que és important que una escola es propose incorporar recursos TIC per a l’aprenentatge a l’aula? Podries donar algun consell?
La gent jove necessita la tecnologia per a esdevenir intel·lectualment competent en una societat digital com la nostra. Les noves tecnologies, com l’estudiant aquell deia, apuntalen tot el que fem en l’era digital.
En aquest sentit, és més fàcil d’entendre si distingim entre “verbs” i “noms” en el procés educatiu. És a dir, els verbs (tals com “pensar críticament”, “exposar lògicament”, “persuadir altres”, etc.) continuen sent els mateixos; però les millors maneres de fer eixes coses (és a dir, els noms: “xarxes socials”, “prezi”, “role-playing”, etc.) canvien amb una freqüència creixent, i els docents hem de seguir el ritme.
Una aula en què la tecnologia no s’utilitza (d’alguna manera) habitualment, almenys per part dels estudiants, és una classe que no està preparant l’alumnat per al futur.
Des del teu punt de vista, què és una metodologia d’aprenentatge innovadora?
El Partnering, la co-associació o col·laboració com a metodologia totalment oposada a l’ensenyament teòric. De fet, en la pedagogia de la co-associació l’objectiu del professor és no donar cap teoria (almenys a tota la classe). Més que impartir una classe magistral o inclús explicar, el professor solament necessita donar als alumnes, en una àmplia gamma de formes que resulten interessants, preguntes per respondre i, en alguns casos, suggeriments de possibles eines i llocs per a començar i procedir. En aquesta metodologia, la responsabilitat està en que els estudiants (sols o en grups) busquen, facen hipòtesis, troben respostes i creen presentacions que després el professor/a i la classe valoraran i examinaran; i es cobreix el currículum obligatori perquè les preguntes que responen els i les alumnes, són les que necessiten conéixer.
